Problemes sense resoldre a Irlanda del Nord: disturbis i un pres polític català
El 4 de juliol, en Roger i catorze independentistes més eren en seu judicial a Belfast, esperant la lectura de la sentència pels aldarulls ocorreguts a Ardoyne, un any abans. La resposta popular a les marxes orangistes de cada temporada havia culminat en nits de disturbis generalitzats, extremament violents, com feia temps que no es veien.
En Roger, companys i familiars, van sentir, entristits i alleugerits alhora, com queia una condemna de quatre anys de presó. Tristos per la condemna de privació de llibertat, alleugerits perquè fa una any tot apuntava a una sentència encara pitjor. I esperançats per poder aplicar les diferents redempcions penitenciàries que podrien tornar la llibertat al Roger d’aquí a un any, havent-ne passat dos tancat. Temps al temps. Veurem què passa d’aquí a dotze mesos, però ara mateix, amb un any de presó ja complert, els disturbis han tornat a Ardoyne i tot apunta a què l’estiu que ve, també hi seran.
La BBC relatava, respecte la nit del 12 de juliol d’enguany: còctels molotov, tota mena de petards, objectes diversos volejant cap a la policia a Ardoyne. Revolta al Maket Area de Belfast amb fortes topades amb la policia a Stewart Street on s’hi cremà un cotxe. Igualment violència a Derry, on entre els 7 detinguts, un té només 14 anys. Enfrontaments a Armagh… Un altre cotxe en flames a Dunclug… Del dia 11 a la nit, només a Belfast, 22 agents de la policia van ser ferits.
El Sinn Fein insisteix en desmarcar-se i condemna la violència popular, però s’enfronta amb l’unionisme quan assenyala les marxes orangistes com l’autèntic problema, origen i desencadenant dels disturbis de cada any.
El camí irlandès cap a la reunificació de l’illa és complicat i hi intervenen molts agents. No només hi ha el Sinn Fein en la banda republicana i molt probablement sigui el paper discret d’aquest, o potser els escassos resultats de la “pau” pactada amb Londres, el que alimenta la crítica contra el partit històric d’Adams i McGuinnes. Una Irlanda pobra, on la comunitat catòlica segueix patint els pitjors indicadors d’atur, misèria i fracàs escolar, respecte la comunitat protestant, no és un bon escenari per demanar més paciència a un poble massa orgullós com per quedar-se de braços plegats veient com desfilen per davant de casa, amb standards militars, els qui commemoren la derrota del rei catòlic irlandès Jaume II, a mans del príncep Guillem d’Orange, el 1690.
En Roger era allà. Com els seus amics, veïns, companys, a Ardoyne, aquell 12 de juliol de fa un any. Amb la provocació orangista al davant. Amb l’escalada de tensió inevitable… o que les autoritats no volen aturar concedint a cada temporada els permisos, les escoltes, els helicòpters, les brigades anti-disturbis, les tanquetes d’aigua… En Roger era allà. I va respondre. Segurament, moltes de nosaltres ho haguéssm fet també.
La única solució als disturbis anuals passa per la prohibició de les marxes humiliants dels grupúscles unionistes. Però a llarg termini, com els catalans, els irlandesos saben que la solució passa per la consecució de l’Estat propi.
En solidaritat amb el poble irlandès, viu i resistent, des dels Països Catalans, enviem una forta abraçada al Roger, a la seva família i companys… ànims Roger!
Per la llibertat dels pobles i contra l’imperialisme, el combat continua!
El nostre dia arribarà!