Quan anar a la presó no és un drama

Quan anar a la presó no és un drama

 
I de sobte confirmen la notícia. Dormirà a la presó. Ens ho veiem venir però algunes ens resistíem a acceptar-ho. En el fons albergàvem esperances de racionalitat, de proporcionalitat i de tants altres principis que havíem sentit que guiaven l’acció penal en un sistema democràtic i de dret.
 
Però el cert és que la repressió en clau política ha estat una constant a l’Estat Espanyol. Que ha causat centenars de detinguts i presos per la seva ideologia. Tant abans com després de la mal anomenada transició democràtica. Ho testimonien els nombrosos companys i companyes independentistes que, sota l’ombra del monarca posat a dit per Franco, han patit detenció, presó, tortura i exili, a més de l’assetjament a familiars, seguiments, escorcolls, multes, embargaments, entrades a domicilis, pallisses, etc.
 
En aquests dies que venen, amb dos presos polítics més, i amb la perspectiva que no siguin els darrers, hem de tenir ben present les experiències d’aquells qui, amb molt menys suport i amb pocs mitjans de comunicació interessats en donar-los veu, han estat capaços de refer-se de la repressió patida i seguir el combat.
 
La confiança en el poble que viu, que batega, que avança i no s’arronsa.
És el suport dels qui sabem què volem i estem disposats a no rendir-nos, el que permet a un pres polític restar amb el cap ben alt dins de la presó, orgullós de pertànyer a un moviment irreductible.
 
No. Tinguem-ho clar. Anar a la presó no és un drama. És un cop dur, cap a un company i els seu entorn proper. Però també és un revulsiu. Un fet clarificador. Una oportunitat d’agermanament social i massiu contra la repressió que rellanci amb més força el clam de llibertat. Que emmudeixi els cants enganyosos de les excel·lències de la impossible Espanya reformada. Que ens faci a tots i a totes més fortes, més solidàries i més dignes.
 
Avui ens despertem amb en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez a Soto del Real, tancats per ordre de l’Audiència Nacional.  No són els primers catalans a fer aquest trajecte per causes polítiques. No seran els darrers.
 
No tinguem por. La bèstia es defensa i ataca. Però nosaltres tenim la raó i els carrers.
Som majoria. Som poble. Som República!

Quanta arbitrarietat patida! Quants abusos soferts!

Quanta solidaritat exercida! Quants braços oberts!

Renaix de l’escalf la vida el cor dels guerrers sincers

                                                                                  Guanyarem!

 
Alerta Solidària
17 d’octubre de 2017
 

 
 

#SEGUEIX ALERTA A INSTAGRAM