La pandèmia que està per venir

La crisi consisteix precisament en el fet que allò antic mor i allò nou no pot néixer: en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats. 

Antonio Gramsci

Ara farà tres mesos que el Govern de l’Estat espanyol va decretar l’estat d’alarma com a resposta a la «crisi del coronavirus». Tres mesos des del primer butlletí de guerra en què el President del Govern va sortir en roda de premsa a anunciar, amb clar llenguatge bel·licista, fortes restriccions de drets fonamentals per fer front a un enemic invisible, mentre ens inoculava, quasi de forma desapercebuda, el virus de la por.

Des del primer moment, el govern cridava a files a tota la ciutadania, emprant aquest llenguatge militar com a font de legitimació, concretant la gestió de la crisi en la unitat nacional i la responsabilització individual. L’ús de metàfores bèl·liques tendia a generar un subjecte interclassista, «la nació», en lluita contra un enemic comú, aquest cop invisible. Encara que, si bé ens deien que el virus no entenia de rics, ni pobres, ni de fronteres, el cert és que a la ciutat de Barcelona l’afectació del virus ha estat el doble a Nou Barris que a Pedralbes[1].

Lemes com el «queda’t a casa» reforçaven el discurs del Govern, traspassant tota responsabilitat a l’individu. Alhora, els mitjans de comunicació ens despertaven cada dia amb el butlletí de guerra i el comunicat diari de morts i nous contagis, mentre anaven a la cerca del traïdor que desertava del confinament.

El paper dels mitjans de comunicació i el late motiv discursiu del govern van generar certa desconfiança en la ciutadania cap als altres, possibles portadors del virus. Al cap i a la fi, la por és el pressupòsit bàsic que permet reprimir conductes. Un règim polític pot ser repressiu, des d’un punt de vista eficient, en la mesura que és capaç de generar —o aprofitar-se de— la por necessària front aquell que és percebut com a «enemic», alhora que genera en la ciutadania adscripció a les seves accions repressives.

Així, la por i la inseguretat van generar l’aparició espontània de «policies» de balcó que passaven l’estona delatant aquells sospitosos de saltar-se el confinament. Fenomen gens acceptable perquè pot derivar a la conversió de ciutadans en policies particulars amb un contingut calumniós i estigmatitzador. Fins al punt que alguns mitjans de comunicació encoratjaven a la població a denunciar als seus veïns mitjançant aplicacions com «alertcops», una aplicació connectada amb la Polícia Nacional i la Guàrdia Civil que permeten enviar una alerta al centre policial més proper amb un àudio de deu segons.

L’estat espanyol, que ha viscut les conseqüències de la delació veïnal durant el franquisme, hauria de saber com n’és de perillós promoure aquest tipus de fenòmens que condueixen a una societat de denunciants i trenquen la cohesió social.

Aquest fenomen es va veure reforçat amb una certa auto-legitimació dels cossos policials per a traspassar certs límits, doncs la «guerra» no entén de lleis, ni de drets humans, ni de llibertats fonamentals. Tothom en va ser testimoni, ni que fos per imatges difoses per xarxes socials, de com alguns agents s’extralimitaven en l’ús de la força o, fins i tot, violaven algun o altre domicili particular sense ordre judicial, ni pressupòsit legal habilitant.

Així, en data de 23 de maig, els diferents cossos de seguretat de l’Estat havien detingut un total de 8.547 persones i havien incoat més d’un milió de sancions com a conseqüència directa de suposats incompliments de les mesures de l’estat d’alarma. Detencions i sancions de dubtosa legalitat, com ja ha estat denunciat en múltiples fòrums.

Si el panorama distòpic descrit ja és de per sí desolador, una ordre del Ministre de Sanitat feia referència a una aplicació que permetia la geolocalització de l’usuari i l’obtenció anònima de dades agregades de mobilitat dels titulars dels telèfons mòbils. De forma similar, a l’Estat francès també es va desenvolupar una aplicació similar anomenada «StopCovid». Alhora que Google i Apple, responsables dels sistemes operatius de la major part dels telèfons mòbils que fem servir, es van aliar per a desenvolupar actualitzacions de software consistents en l’intercanvi de dades entre dispositius mitjançant la tecnologia Bluetooth, permetent avisar aquells que havien estat en contacte amb persones infectades.

Governs de països com Corea del Sud, la Xina, Singapur i Israel van ser els pioners en desenvolupar aplicacions de geolocalització que, segons determinades dades, estableixen una espècie de semàfor per sortir al carrer, fins a l’extrem de prohibir a l’usuari sortir del seu domicili. L’estat espanyol no ha arribat fins aquest punt, però res descarta que es pugui arribar a desenvolupar en cas que es produeixi un nou rebrot i es tornin a adoptar mesures de confinament. De fet, l’OMS ja està treballant en una aplicació semblant que pugui ser implementada a escala global.

En darrer lloc, també podríem mencionar com es va prohibir per part de les autoritats qualsevol manifestació, malgrat que, des d’un punt de vista jurídico-constitucional, l’estat d’alarma no permet restringir de forma absoluta el dret de reunió i manifestació[2]. Mentre que l’extrema dreta es manifestava tranquil·lament pels carrers de Madrid en plena fase zero.

En definitiva, l’Estat ha perseguit, fins ara, a qui no complia les normes de l’estat d’alarma, obviant certes garanties, però ha previst la desescalada progressiva del confinament per tal de salvar l’economia de sol i paella, avantposant el capital a la vida.

Hi ha qui diu que en sortirem reforçats, que tot canviarà després del confinament, que el món pot canviar a partir d’aquí. El Govern de l’Estat comprava les portades dels principals rotatius per dir-nos que en sortiríem més forts, mentre ens parlen d’una nova normalitat, terme que ens recorda més a un malson orwellià, a un futur distòpic, que a la construcció d’un nou model més just.

Tanmateix, l’experiència viscuda durant la crisi sanitària no sembla pas allò que Walter Benjamin anomenava «esdeveniment messiànic», és a dir, un esdeveniment fundacional capaç de generar noves identitats. Sinó que, més aviat, la crisi sanitària ens planteja nous reptes i perills.

Tal com va succeir amb les diverses legislacions «extraordinàries» en matèria antiterrorista que van anar impregnat cada vegada més la legislació «ordinària», fins al punt que allò excepcional es va convertir en la normalitat[3], les pràctiques dutes a terme per fer front a la crisi sanitària actual poden haver vingut per quedar-se: control de moviments, geolocalització, restricció del dret a reunió i manifestació, compliment de les ordres del Govern a cop de porra i talonari de multes, col·laboració ciutadana en la delació de veïns que incompleixen les normes, entre d’altres. Al cap i a la fi, sota una circumstància traumàtica es poden aplicar determinades limitacions. Hi haurà qui pensarà que no té res a amagar, que les vulneracions de certs drets fonamentals només afecten a aquells que transgredeixen les normes, però tothom sap com acaba el famós poema de Martin Niemöller, primer van «afectar» a qui se saltava el confinament o estava infectat però, després, potser «afecten» aquell que dissenteix del govern de torn o a qualsevol altre persona que resulti molesta.

Shock, rere shock, la por permet que hi hagi ciutadans disposats a renunciar a les llibertats. Si no som capaços de donar la volta a la situació actual, pot ser que la por sigui una pandèmia pitjor que la que hem viscut, en termes democràtics. No només és l’emergència sanitària, sinó també l’alta precarietat derivada d’aquesta situació,  el que ha generat aquest clima d’inseguretat.

Per fer front a una possible pandèmia d’inseguretats col·lectives i retallades de drets i llibertats fonamentals, cal deixar de fomentar la por cap a l’altre i denunciar qualsevol resposta a les crisi mitjançant, principalment, l’aparell repressiu de l’Estat. És a dir, cal garantir la seguretat dels drets econòmics i socials (dret a la sanitat, a un salari just, a l’habitatge) o ens veurem abocats a una regressió autoritària pel que fa a l’exercici dels drets i llibertats fonamentals. Doncs l’estabilitat i certesa dels drets col·lectius són la millor vacuna contra la por i les inseguretats. En definitiva, per fer front a la pandèmia que vindrà cal abandonar la primacia del model del dret a la seguretat front al delicte i la violació de lleis, per construir un model basat en la seguretat en els drets. Tot i que ja sabem que el capitalisme s’avantposarà a la vida quan es posi en qüestió l’acumulació de capital.

És una incertesa el que succeirà, sobretot tenint en compte l’aliança entre certs estaments de l’Estat, com la Guàrdia Civil i el Poder Judicial, amb la burgesia i la ultradreta, que busquen generar una nova crisi d’autoritat, per tal de donar un cop d’estat «tou» mitjançant el que s’ha anomenat «lawfare» o guerra judicial. Partint de les dificultats que tindran els defensors d’un «capitalisme de cara amable» per a generar una nova revolució passiva, en termes similars al que va succeir en alguns països a la segona meitat del segle XX[4], es fa més necessària que mai la construcció d’una alternativa al capitalisme i el patriarcat. Però, si no som capaços de generar l’organització necessària per a fer efectiva aquesta alternativa, es pot imposar la barbàrie que pretenen els protagonistes de la revolta dels pals de golf i les polseretes de l’estanquera.

Foto de portada: pxfuel.com

[1] Es pot consultar el nombre de casos confirmats i de sospitosos disgregat per barris al següent enllaç: http://aquas.gencat.cat/ca/actualitat/ultimes-dades-coronavirus/mapa-per-abs/. Aquesta diferència entre barris rics i pobres de Barcelona es podria explicar principalment per dues raons. Una seria el fet que les autoritats mèdiques consideren que l’afectació del virus pot dependre de patologies prèvies i, per tant, cal tenir en compte que les diferències en l’esperança de vida entre uns barris i uns altres ja indica certes patologies clíniques de la població com a conseqüència de la precarietat. Per altra banda, s’ha de tenir en compte el fet que els treballadors essencials de sectors com la neteja, l’alimentació, fàbriques, auxiliars i administratius de centres mèdics, entre d’altres, es concentren en els barris de classe treballadora.

[2] Tant a Barcelona, com a Lugo, per exemple, els respectius Tribunals Superiors de Justícia van avalar, des de diferents punts de vista, la no autorització de manifestacions en les que s’especificaven determinades mesures de seguretat, com l’ús de vehicles privats o l’ús de mascaretes i distància de seguretat. També el Tribunal Constitucional es va pronunciar en el sentit d’emparar la restricció del dret fonamental a reunió i manifestació.

[3] Aquest fenòmen es coneix a la criminología crítica i a la sociología jurídica com «la cultura de l’excepció» o «la cultura de l’emergència».

[4] Ens referim aquí als models d’Estat del Benestar que van sorgir a la segona meitat del segle passat, com a resposta a la crisis de la Segona Guerra Mundial, la condició de possibilitat dels quals eren les relacions desiguals entre els països del centre i els de la perifèria.