Arrest domiciliari i 420€ de multa per assenyalar els culpables que ens hipotequen el futur
La nit del 5 de Gener de 2013 dos militants d’arran Alt Empordà van acabar a la comissaria de Figueres. El motiu? Assenyalar els culpables de la crisi amb pintura a les façanes dels bancs del centre de Figueres. Després d’un judici i un recurs fallit els dos joves han estat sancionats amb dos dies d’arrest domiciliari i una multa de 420 € a pagar entre ambdós. La pena és irrisòria, però ha estat el primer xoc frontal amb la justícia de la nostra assemblea comarcal. El més molest és que els encausats estan acusats d’una falta continuada de deslluïment de béns immobles, sense valorar el contingut polític de l’acció, com si es tractés d’una bretolada. Més enllà d’una rabieta antisistema (com es titllaria l’acció si no s’aprofundís), accions com aquestes són crits desesperats del jovent precari contra aquelles institucions que ens hipotequen el futur i ens condemnen a una vida de crisi, precarietat i alienació
Els atacs a les façanes de les entitats bancàries són molt més que això: són un atac simbòlic a allò que representa la cara més mundana del capitalisme. Atacant els bancs estem atacant simbòlicament al capitalisme, a través de les façanes d’aquelles entitats financeres que ens prenen la poca justícia social que teníem en detriment del mercat. L’estat, aquesta eina de la classe dominant per continuar l’explotació de les classes treballadores, s’ha vist obligat a desfer una mica més la muralla de «l’estat del benestar” que ens havien venut com a garant de la justícia social, davant el darrer col·lapse del capitalisme que, descontrolat i agressiu, ha tornat a superar els límits simbòlics que permetien la seva coexistència amb un mínim de cobertures socials democràtiques encarnades en els poders públics. Així doncs, l’estat, al servei de les oligarquies financeres, s’ha vist obligat a alimentar el monstre del qual forma part amb carn de la democràcia, és a dir, permetent que el capital privat s’apoderi dels serveis socials, patrimoni col·lectiu, amb la única finalitat de crear més acumulació de capital per l’inversor que sigui: això suposa la mediocrització de serveis com la sanitat o l’educació per tal d’afavorir el sector privat i relegar el sector públic a un servei pèssim sense cobrir les demandes socials que se suposa hauria de cobrir, o bé venent directament aquests sectors tan “productius” al capital financer (privatització de grans infraestructures estatals com l’energia, el transport o l’educació). Això ve lligat amb una depauperació de la classe treballadora que, a més d’això, a nivell de treball i d’explotació també ha sofert l’agressivitat capitalista amb les darreres reformes laborals.
Què hem de fer els joves? Esperar que surtin els “brots verds”? desenganyem-nos, quan l’economia capitalista torni a agafar els ritmes de creixement, explotació i acumulació anteriors a la crisi serà sobre els nous fonaments de precarietat i depauperació del poble, fins que torni a col·lapsar i tornem a sofrir un atur, una pobresa, unes reformes i una repressió pitjors a les actuals. Què hem de fer? Esperar que el capitalisme col·lapsi més d’hora que tard un cop hagi sobrepassat els límits de sistema ecològic mundial fins que ja no es pugui regenerar, i llavors sofrir qualsevol altra nova ofensiva de les classes dominants per continuar al poder en un món sense recursos naturals i un territori espoliat i estèril?
No. L’alternativa l’hem de construir ara des de les bases, mitjançant un treball cooperatiu i una militància persistent, entusiasta i contestatària, per tal de dotar a tot el poble català (en solidaritat amb tots els pobles del món) d’unes estructures de poder popular realment democràtic i humanista que supediti l’economia a les necessitats socials, amb un sistema educatiu, sanitari, energètic i productiu pensat pel poble i per al poble. Per la repartició del treball, per què no ens alieni sinó que ens realitzi, sense basar-nos en la competència sinó en la cooperació, buscant la sostenibilitat i no la competitivitat creixent i desbordada.
Si no sabéssim que això és possible no ens arriscaríem, i esperaríem passius el col·lapse (o sense anar més lluny, acceptaríem les relacions d’explotació i alienació o atur a les que ens condemna el capitalisme actualment). Però com a joves víctimes del sistema capitalista mundial i judicial espanyol ens veiem abocats a fer accions de denúncia en defensa pròpia, per construir el futur que volem en contra dels poders econòmics i els seus titelles, una gerontocràcia espanyola que ens impedeix ser el que volem ser: un poble lliure i autogovernat.
Què pretenem aconseguir amb aquestes accions? És evident que el socialisme no s’assoleix tirant ous de pintura: del que es tracta és de combatre l’apatia general, d’entrar als caps de la gent mitjançant la propaganda i l’agitació, obligant-los a fer-se les preguntes adequades i a adoptar un posicionament. Som conscients de la fluixesa de la nostra condemna, però és una mostra de com l’estat en pretén anul·lar les forces revolucionàries a partir de la desacreditació, l’esquiva del contingut polític, a més de la subjectivació d’accions col·lectives, però a mesura que anem assolint més poders i el nostre discurs els vulgaritzi, som conscients que la repressió augmentarà fins a pics de defensa d’un sistema que, si perseverem, tard o d’hora aconseguirem canviar: n’assumirem la repressió i l’afrontarem, ja que si volem que el canvi sigui real s’han de canviar les estructures fonamentals de la llei, i això passa per desobeir i sabotejar en la construcció d’un futur de justícia, llibertat igualtat i sostenibilitat: per la independència i el socialisme. És aquí on la legitimitat xoca frontalment amb la legalitat vigent.
La repressió és la resposta lògica del poder quan es veu amenaçat: és senyal de que anem pel bon camí.
Gràcies a Alerta Solidària, especialment a l’advocat Salellas.
Solidaritat amb els encausats, la lluita continua.
Encausats d’Arran Alt Empordà