Violència de qui, contra qui i per afavorir a qui? Entrevista a un ferit per les càrregues de Felip Puig
Un crit unànim entre els mèdia oficials assenyala la violència d’uns pocs ahir magnificant pressumptes agressions contra diputats i personal del Parlament. No recorden com la marxa va decidir abandonar el Parc de la Ciutadella a la tarda i va fer una asseguda a la Plaça Sant Jaume, no recorden els fets del 27 de maig i no es pregunten el perquè del deficitari dispositiu policial i el canvi d’actuació dels Mossos d’un dia a l’altre.
Després de les càrregues mediàtiques contra el moviment de les indignades, on s’assenyala la violència d’uns quants com a pretext per deslegitimar una protesta popular que va aconseguir agrupar més de 3.000 persones un dimecres al matí a les portes del Parlament, considerem oportú recordar els fets del passat 27 de maig contra les acampades a la plaça Catalunya.
Publiquem l’entrevista a David Carmona, feta en col·laboració amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que va ser ferit en la càrrega policial que defensà el conseller Felip Puig i per les quals encara exigim que dimiteixi.
El passat divendres 27 de maig, l’Acampada d’indignades de Barcelona es va despertar amb la presència de centenars de Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, que sota el pretext de la neteja de la plaça per evitar problemes de salubritat i la presència de material perillosos durant la celebració de la champions del Barça, desallotjava per la força i desmuntava el campament de Plaça Catalunya. El resultat: desenenes de persones ferides, revifament de la lluita de les indignades tant a nivell local, de país, estatal i fins hi tot internacional i caiguda en picat, per enèssim vegada, de la imatge de la policia autonòmica, això últim guanyat a pols.
Arran de tots aquests fets, i de constatar una nova mentida d’interior, que no hi va haver cap ferida important en tot l’operatiu, des d’Alerta Solidària volem entrevistar a David Carmona, portaveu del SEPC, que fou agredit per la policia autonòmica durant les càrregues de Plaça Catalunya i que posteriorment va haver de ser operat d’urgència a l’hospital per coaptar el seu cúbit dret fracturat amb pronòstic greu.
– David, com està de l’operació?
– En plena fase de recuperació. Certament l’encert i la traça dels treballadors de la salut pública de l’Hospital Sant Pau ha estat determinant per la correcta evolució de la lesió. Ara resta per veure quin tipus de rehabilitació se’m recomana per recuperar la mobilitat del braç dret.
– Com va anar tot plegat, des d’allà com ho vas viure?
– Un centenar de persones estavem assegudes davant de l’antiga seu central del Banesto a la banda nord de la plaça Catalunya. Amb els nostres cossos evitavem l’avenç i sortida dels camions i furgonetes que transportaven tots els objectes mòbils de l’acampada i pertinences personals dels activistes. Davant la impossibilitat d’efectuar el seu propòsit sense resistència civil, la Brigada Mòbil va organitzar una forta escomesa des de la Ronda Sant Pere fins la nostra posició realitzant càrregues amb porres i trets amb escopetes de pilotes de goma. Particularment després de rebre uns pocs cops a les cames, em vaig incorporar mirant de cercar una fugida que es va evidenciar impossible car havia quedat encerclat d’antiavalots. Aleshores em van picar amb les porres una desena de vegades a l’esquena, malucs, braços… Una vegada superat el cercle policial vaig notar un dolor especial que em burxava a l’avantbraç dret. La resta de la història és un llarg recorregut per diferents institucions sanitàries de Barcelona fins que em diagnostiquen una fractura greu al cúbit dret que requereix d’intervenció quirúrgica pel seu guariment.
– Quina va ser l’actitud de les persones que hi havia a Plaça Catalunya?
– D’una banda veies moltes cares plenes de llàgrimes que evidenciaven certa sorpresa i estupefacció arran de la contundència policial, molta gent era la primera vegada que tastava l’exercici de la violència institucionalitzada per l’Estat. De l’altra part el sector de l’activisme dels moviments socials metropolitans que acumula desenes de topades de tots colors amb els cossos policials ha forjat una cultura de resistència activa a les estrabades del poder. Aquesta vegada la densitat d’activistes vers agents era favorable a nosaltres en la mesura que de les boques del metro no paraven de sortir persones disposades a plantar cara als mossos. El zènit de l’hegemonia policial es superà una vegada el gest del punxament de la roda d’un camió evidencià que la solidesa de l’operació s’esberlava sense aturador.
– Què et semblen els motius oficials que van utilitzar per justificar l’operació?
– Una excusa poc creïble per part de la cúpula d’Interior. Les acampades de Barcelona i Lleida ja disposaven d’un dispositiu autogestionat de neteja. Si es volia millorar la salubritat de la plaça només hauria calgut que els serveis municipals negociessin una solució de consens. I la garantia de la seguretat durant la celebració del Barça sembla un àcudit de mal gust.
– Quins creus que eren els objectius reals d’aquest operatiu?
– Expulsar els milers de persones que dia rera dia han convertit les principals places de les ciutats catalannes en espais de qüestionament del capitalisme i les democràcies liberals. Si no que hi feien centenars d’agents antiavalots en una operació d’higiene pública? O perquè hi havia necessitat de confiscar objectes tan perillosos per la salut i l’odre públic com llibretes, octavetes, pasquins o menjar o ordinadors?
– Creus que se’ls hi en va anar de les mans o que estava exactament calculat que aniria així?
– Jo crec que no esperaven trobar aquest tipus de resistència intel·ligent i efectiva alhora. El pas del temps i l’esgotament dels propis agents els va conduir a portar la seva capacitat ofensiva a l’extrem. Tanmateix res de nou, una tàctica que utilitzen sovint contra les mobilitzacions populars.
– Creus que el govern de la Generalitat va errar en el càlcul respecte les conseqüències de l’operatiu?
– Completament. Les imatges d’una actuació salvatge, desproporcionada i absurda han donat ràpidament la volta al món. La batalla mediàtica per convencer l’opinió pública no els està sortint com hagéssin volgut i s’han d’esmerçar en donar informacions esbiaixades i alhora incomprovables sobre els esdeveniments de la plaça Catalunya. A l’ensems ni tan sols han aconseguit enterrar l’acampada, ja que a primera hora de la tarda ja es treballava en la recuperació de la infraestructura manllevada.
– Quins efectes creus que va tenir l’actuació policial en l’acampada de Barcelona?
– Balsàmics en certa mesura, perquè ha ajudat a consolidar un marc interpretatiu sensible als mètodes i objectius de les acampades. D’altra banda ha servit per esvair els dubtes d’alguns acampats que confiaven en una comprensió i satisfacció per part del poder cap a les reivindicacions dels acampats. L’antagonisme sociopolític dels moviments socials barcelonins és ara més fort quantitativa i qualitativament.
– Quines expectatives poses en tot aquest moviment?
– L’adopció i aprofundiment d’una cultura política basada en la participació directa i la confrontació és un element intrínsecament necessari a l’hora d’endegar qualsevol ruptura revolucionària. Ara toca conquerir les perifèries (barris, llocs de treball, centres d’estudi…) i vertebrar una xarxa rizomàtica d’organització social arreu. Sóc optimista vers una maduració d’aquest moviment que condueixi els seus partíceps cap a una acció política desobedient i serveixi per engruixir i revitalitzar les xarxes activistes en totes les seves formes d’escissió del poder instituït (nació, sindical, estudiantil, ecologista, feminista, okupa, animalista, queer…).
Moltes gràcies David, esperem que et curis bé i que ben aviat pogume comptar amb tu de nou al cent per cent!